El passat divendres a les
8 de vespre vaig assistir a la xerrada col.loqui “Oligarquia
Financera i Engranatge de l'Economia Espanyola” organitzada per la
Plataforma Pels Drets Socials de l'Alt Empordà. A l'acte hi
intervenien Manuel Puerto Ducet (Economista y autor del llibre
“Oligarquía Financiera y Poder Político en España”), Joan
Francesc Pascual (Ex-sercretari General de CCOO a Girona) i Amanda
Griso (Ex-secretaria d'una immobiliaria). A l'acte, evidentment, gent
d'esquerres de varies organitzacions i partits. El col.loqui
posterior a la xerrada va derivar, com passa moltes vegades, en un
debat sobre la independència de Catalunya. És per això que, arrel
de l'interessant acte organitzar per la Plaforma dels Drets Social de
l'Alt Empordà, m'agradaria aprofitar l'article d'aquesta setmana per
reflexionar sobre la independència de Catalunya com a mitjà per
sortir de la crisi.
La meva opinió és que
el que ens ha portat a la crisi són les polítiques liberals i el
poc control dels diferents governs per tal de regular les pràctiques
financeres especulatives. En una hipotètica defensa de la propietat
privada s'ha permès que grans poders econòmics especulessin, entre
d'altres, amb el dret a tenir un lloc digne on viure de les persones
o amb els estalvis dels treballadors.
Per altra banda, crec
que també és cert que la liquiditat del govern de Catalunya es veu
afectada greument pel dèficit fiscal i per mesures com el sostre de
dèficit que marca el govern espanyol a les comunitats autònomes.
De totes maneres ja en
començo a estar fart de que s'intenti vendre que la solució a tots
els nostres problemes és la independència de Catalunya. Comparteixo
que s'ha arribat a un punt de no retorn i que la relació de
Catalunya amb Espanya és irreconciliable. No en tinc cap dubte de
que el poble de Catalunya ha de poder decidir el seu futur en un
referèndum. I jo votaré sí a la independència. Ara bé, ja n'hi
ha prou de desviar l'atenció i de vendre la independència com a
solució a tots els nostres problemes. Ja n'hi ha prou de ballar al
só de la música del govern de Catalunya. El partit polític que ara
mateix mana a Catalunya no ha dubtat ni un moment a pactar amb el
Partit Popular. La última vegada encara no fa ni dos anys. Un partit
carregat de casos de corrupció que prefereix tenir-nos distrets amb
polèmiques identitaries que no pas pendents de la seva
incompetència.
El que ens ha d'unir a
tots no és la lluita per un estat propi. Això ja ho decidirem quan
toqui (esperem que aviat) en un referèndum. El que ens ha d'unir a
tots és la lluita contra la corrupció, la lluita pels drets socials
i la lluita per una societat més justa.
Si les esquerres no
trobem aquest nexe d'unió i ens deixem portar exclusivament pel
discurs separatista com a solució a tot, la societat haurà
fracasat. El poble haurà fracasat. I, tant si vivim en un país
anomenat Catalunya, com si vivim en un país anomenat Espanya, la
corrupció, la injusticia i els desequilibris socials, continuaran
essent el pa de cada dia.
