Des
de ICV-E hem presentat una al.legació a les Ordenances Fiscals 2013
(ja ho vam fer en forma de moció i el govern de Santi Vila hi va
votar en contra) per tal que l'Ajuntament de Figueres renuncii al
cobrament de “Impost sobre l’increment del valor dels terrenys de
naturalesa urbana (IIVTNU).
D’acord
amb els articles 104 i següents de la vigent Llei d’Hisendes
Locals que regulen l’impost sobre l’increment del valor dels
terrenys de naturalesa urbana, es ve aplicant la “dació en
pagament” com una forma de transmissió del domini a títol onerós
i, per tant, el subjecte passiu a títol de contribuent és la
persona que transmet la propietat, és a dir, el propietari executat
que fa “dació en pagament” del seu immoble hipotecat.
Aquesta
configuració de l’impost, en una situació de normalitat econòmica
podria tenir algun sentit (tot i que nosaltres no li veiem), però en
el moment actual representa deixar a la persona que perd el seu
habitatge
amb un deute al qual no podrà fer front.
El
govern convergent de l'Ajuntament de Figueres ha obert la
possibilitat sigui l'entitat financera qui es faci càrrec del
pagament de l'IIVTNU. Des de ICV-E creiem que aquesta fórmula
representa afegir un obstacle en la penosa i dura negociació amb les
entitats bancàries destinada a aconseguir la “dació en pagament”
com a forma d’alliberar-se d’un deute i, per altra banda, és
dubtosa la sort que tindria aquesta substitució del subjecte passiu
en el cas, habitual, de que l’escriptura de “dació en pagament”
prevegi que l’impost sobre l’increment del valor dels terrenys de
naturalesa urbana recaurà sobre el transmitent, doncs en aquest cas,
l’entitat mantindrà viva la possibilitat d’anar contra el
transmissor per a recuperar el pagament de l’impost.
D’una
anàlisi de la configuració de l’impost sobre l’increment del
valor dels terrenys de naturalesa urbana, se’n desprèn, d’entrada
que “la base imposable d’aquest impost està constituïda per
l’increment del valor dels terrenys, posat de manifest en el moment
del meritament i experimentat al llarg d’un període de màxim de
20 anys” (art. 107).
D’acord
amb aquesta definició, plantejar la meritació d’aquest impost en
els casos de “dació en pagament” representa gairebé una burla
vers la persona que s’hi acull, doncs de tothom és
conegut que és la sobrevaloració dels habitatges l’element
subjacent que es troba en l’arrel del problema. Per tant, liquidar
amb un impost que grava l’increment del valor d’uns terrenys que,
precisament, han perdut valor respecte del moment de la seva
adquisició representaria un abús només explicable amb una afany
recaptatori lluny de tota mida i que acabarà culpabilitzant, encara
més, a les víctimes principals d’aquesta injusta situació. En
realitat, una aplicació literal hauria de comportar una liquidació
negativa de l’impost que posés de manifest no l’increment de
valor dels terrenys, sinó la reducció d’aquest valor en el
període de la crisi econòmica que travessem.
Ens
trobem doncs que es pretén girar un liquidació en el moment de la
“dació en pagament”, és a dir, per una transmissió de
l’habitatge d’una família que s’ha vist immersa en una
situació personal i econòmica de crisi profunda i que, en una
situació de normalitat, no s’hagués generat. No
sembla que tingui sentit aprofitar-se d’aquesta situació girant
una liquidació que deixarà com a deutor a una persona que acaba de
perdre el seu habitatge i que necessita recomençar novament el seu
projecte vital des d’una situació molt difícil. Es tractarà de
períodes molt curts entre l’adquisició i la dació en pagament i
per tant amb poca incidència recaptatòria i, en canvi, mantindran
en una situació permanent de deutor a aquestes persones.
