On queda l'ètica? Article publicat al Setmanari Hora Nova el 18 de desembre del 2012

De la poca separació entre allò ètic i allò que no ho és, la política n'ha inspirat moltes ratlles al llarg de la història. A Figueres n'escrivim -i en deixem registre oficial- quan es tracta de posar la identitat política per davant de les persones i al darrer ple de l'ajuntament vam poder assistir a un nou capítol d'aquest cinisme del govern de CiU. La plataforma SOS EDUCACIÓ de l'Alt Empordà va presentar una moció en defensa de l'educació pública per debatre-la. Des del principi, aquesta plataforma ha fet les coses molt bé: ens havia reunit a tots els portaveus dels grups municipals per tal d'explicar-nos la moció i amb la intenció de buscar un ampli consens per aprovar-la. Fins aquí tot correcte. A l'hora de votar la moció però, el govern de la ciutat no es sentia prou còmode amb el redactat i, fent ús de la seva majoria absoluta, tot i coneixent la intenció de la plataforma de votar la moció tal i com l'havien presentat, va incorporar dues esmenes que polititzaven la moció inicial, i canviaven totalment la intenció de la plataforma, condicionant els acords i llançant pilotes fora. El redactat que es va aprovar finalment incorporava les dues esmenes de CiU, i des de l'oposició vam constatar, una vegada més, la impossibilitat de fer-hi res al respecte ni de defensar els interessos dels proposants. Trobo que aquest abús de la majoria absoluta queda lluny de l'ètica política. L'encara alcalde de la ciutat, Santi Vila, i el regidor d'educació, Josep Maria Godoy, ens van donar una lliçó del que no s'ha de fer: les mocions es voten a favor o es voten en contra, però no es manipulen. I encara menys si es tracta d'una moció presentada per una plataforma ciutadana. Aquest només és un exemple de fins on pot arribar la manca de tacte polític i ètic d'aquest govern. Tot això em fa pensar que al proper ple ordinari del mes de gener es tractarà el codi “ètic” que ens ha vingut proposant reiteradament Santi Vila, qui, com ha quedat demostrat, no és la persona més indicada per donar lliçons d'ètica ni de moral.

UN IMPOST INJUST. Article publicat al Setmanari Hora Nova el dimarts 20 de novembre del 2012

Des de ICV-E hem presentat una al.legació a les Ordenances Fiscals 2013 (ja ho vam fer en forma de moció i el govern de Santi Vila hi va votar en contra) per tal que l'Ajuntament de Figueres renuncii al cobrament de “Impost sobre l’increment del valor dels terrenys de naturalesa urbana (IIVTNU).

D’acord amb els articles 104 i següents de la vigent Llei d’Hisendes Locals que regulen l’impost sobre l’increment del valor dels terrenys de naturalesa urbana, es ve aplicant la “dació en pagament” com una forma de transmissió del domini a títol onerós i, per tant, el subjecte passiu a títol de contribuent és la persona que transmet la propietat, és a dir, el propietari executat que fa “dació en pagament” del seu immoble hipotecat.

Aquesta configuració de l’impost, en una situació de normalitat econòmica podria tenir algun sentit (tot i que nosaltres no li veiem), però en el moment actual representa deixar a la persona que perd el seu habitatge amb un deute al qual no podrà fer front.

El govern convergent de l'Ajuntament de Figueres ha obert la possibilitat sigui l'entitat financera qui es faci càrrec del pagament de l'IIVTNU. Des de ICV-E creiem que aquesta fórmula representa afegir un obstacle en la penosa i dura negociació amb les entitats bancàries destinada a aconseguir la “dació en pagament” com a forma d’alliberar-se d’un deute i, per altra banda, és dubtosa la sort que tindria aquesta substitució del subjecte passiu en el cas, habitual, de que l’escriptura de “dació en pagament” prevegi que l’impost sobre l’increment del valor dels terrenys de naturalesa urbana recaurà sobre el transmitent, doncs en aquest cas, l’entitat mantindrà viva la possibilitat d’anar contra el transmissor per a recuperar el pagament de l’impost.

D’una anàlisi de la configuració de l’impost sobre l’increment del valor dels terrenys de naturalesa urbana, se’n desprèn, d’entrada que “la base imposable d’aquest impost està constituïda per l’increment del valor dels terrenys, posat de manifest en el moment del meritament i experimentat al llarg d’un període de màxim de 20 anys” (art. 107).

D’acord amb aquesta definició, plantejar la meritació d’aquest impost en els casos de “dació en pagament” representa gairebé una burla vers la persona que s’hi acull, doncs de tothom és conegut que és la sobrevaloració dels habitatges l’element subjacent que es troba en l’arrel del problema. Per tant, liquidar amb un impost que grava l’increment del valor d’uns terrenys que, precisament, han perdut valor respecte del moment de la seva adquisició representaria un abús només explicable amb una afany recaptatori lluny de tota mida i que acabarà culpabilitzant, encara més, a les víctimes principals d’aquesta injusta situació. En realitat, una aplicació literal hauria de comportar una liquidació negativa de l’impost que posés de manifest no l’increment de valor dels terrenys, sinó la reducció d’aquest valor en el període de la crisi econòmica que travessem.

Ens trobem doncs que es pretén girar un liquidació en el moment de la “dació en pagament”, és a dir, per una transmissió de l’habitatge d’una família que s’ha vist immersa en una situació personal i econòmica de crisi profunda i que, en una situació de normalitat, no s’hagués generat. No sembla que tingui sentit aprofitar-se d’aquesta situació girant una liquidació que deixarà com a deutor a una persona que acaba de perdre el seu habitatge i que necessita recomençar novament el seu projecte vital des d’una situació molt difícil. Es tractarà de períodes molt curts entre l’adquisició i la dació en pagament i per tant amb poca incidència recaptatòria i, en canvi, mantindran en una situació permanent de deutor a aquestes persones.

Parlant d'habitatge amb en Marc Vidal i la Montse Escutia

Discurs del 15 d'octubre del 2012 a l'homenatge a Lluís Companys

Ahir l'austríac Felix Baumgartner va fer un salt des de l'estratosfera, a més de 35.000 metres d'altura. Què petits que deuen semblar els problemes des d'allà dalt. I des d'allà dalt no es veuen les fronteres. Només es veu el blau del mar, el verd de la vegetació i el crema dels camps i les pedres. Som tant poca cosa... I ens pensem que som qui sap què... Doncs el 15 d'octubre de fa 72 anys, unes persones es van pensar que eren quelcom i que podien decidir acabar amb la vida d'una persona pel simple fet de pensar diferent que ells, i van assassinar brutalment el President Companys. La mort del President Companys és simbòlica pel fet de tractar-se d'un President, però la veritat és que cada dia moren milers de persones per culpa de l'odi irracional dels habitants d'aquest planeta anomenat Terra.

La violència no la trobem només en forma d'assassinats. La violència està cada dia a tocar en forma d'injustícies: Quatre millons de nens i nenes moren cada any de fam. Més del 20% de catalans viuen sota el llindar de la pobresa... Això és la violència silenciosa.

Als governs no els agrada que es parli de violència, ho hem pogut veure fa pocs dies, quan el govern d'aquest nostre país anomenat Catalunya ha fet dimitir la directora d'un programa per parlar de violència. Aquesta violència que ells mateixos permeten. Aquesta violència que cada dia mata però de la que és millor no parlar-ne, perquè escandalitza. Pobrets, potser més d'un hauria de pujar a fer companyia al senyor Baumgartner. Potser des d'allà dalt s'adonarien que no són més que una formigueta. Potser des d'allà dalt s'adonarien que la violència no està en les paraules sinó en els fets i en les polítiques injustes. Poser s'adonarien que a Catalunya la violència és diaria, i que és un drama, un drama amb solució.

Potser tots hauriem de fer l'exercici de mirar el món des de 35.000 metres d'alçada, i preguntar-nos què en volem fer d'aquest món. Quin món volem pels nostres fills?

El millor tribut que podem fer a les persones que, com Lluís Companys, van ser víctimes de la barbaritat humana, és lluitar contra la barbaritat humana. I no només amb paraules de cara a la galeria, sinó amb fets. Hem d'exigir a l'Estat Espanyol la repetició d'aquest judici injust i que demani perdó per la barbàrie de la mort. També hem de lluitar fermament perquè això no torni a succeïr. Enlloc. I sobretot, lluitar contra la violència diaria. Aquestes injustícies que degraden a l'ésser humà.

DISCURS 11 DE SETEMBRE

El passat 11 de setembre vaig pronunciar un discurs en l'acte d'ofrena que té lloc davant del monument pels drets del pobles, al Firal dels burros de Figueres, a l'actual avinguda de Salvador Dalí. Un lloc molt adient per a una jornada de reivindicació com és la Diada: els drets dels pobles. Si hi ha quelcom que ens hauria d'unir a tots, els que creiem que Catalunya ha de ser la propera nació d'Europa, els qui creuen que Catalunya ha de ser, com ara, una comunitat autònoma més de l'Estat espanyol, als partits polítics, i a tots els ciutadans i ciutadanes en general, és el dret a decidir. Tots aquells qui creiem que Catalunya ha de ser un estat independent hem de lluitar per obtenir una majoria social que aprovi en referèndum l'emancipació de l'Estat Espanyol. Vull dir a totes aquelles persones i partits polítics que aposten per declarar unilateralment la independència que s'equivoquen. La creació d'un nou Estat, del nostre estat, Catalunya, ha de ser quelcom seriós, que reflecteixi no només la voluntat majoritària d'un poble, sinó també les formes serioses, democràtiques i respectuoses d'un país com el nostre. Que la fi no ens faci perdre el nord.
El camí cap a la independència ja no té fre, però el camí serà dur, i no ens hem de pensar que a partir del primer dia això serà fàcil. Molts necessitaran temps per adonar-se que l'únic problema de Catalunya no es deia només Espanya. Tots aquells que intenten amagar la seva inutilitat i la seva crueltat dient que tot és culpa de l'Estat espanyol que ens roba, quedaran despullats. Passarem uns anys durs, tant abans com després del primer dia de la independència, però segur que l'esforç s'ho val. Jo, en Xavier Monfort i Peligero, fill de català i aragonesa, lluitaré com he fet fins ara per combatre les polítiques injustes. Estaré treballant, com ara, per la igualtat de les persones i els pobles, per acabar amb les injustícies i perquè al nou país manin les persones i no els mercats i els poderosos . Intentaré fer amb Catalunya allò que amb Espanya ha sigut impossible de fer.


VISCA FIGUERES!
VISCA CATALUNYA I VISCA LA TERRA!

MOCIÓ PER A L'IMPULS DEL SERVEI D'INTERMEDIACIÓ HIPOTECÀRIA

IKEA. Article publicat al bisetmanari Hora Nova el dimarts 20 de març del 2012

Ja fa setmanes que es parla de la possible ubicació de la multinacional IKEA a la comarca. Més enllà de la discussió de si econòmicament serà bo per a la comarca -debat que ja tindrem ocasió de fer en un altre moment- ,toca parlar de la moció que presentarà el Partit Popular de Catalunya i que es debatrà properament al Ple del Consell Comarcal de l'Alt Empordà, que pretén, entre d'altres, sol·licitar a la Conselleria d’Empresa i Ocupació la modificació del Decret Llei 1/2009 d’Ordenació d’Equipaments Comercials. El Decret Llei estableix que les grans superfícies comercials només es poden situar en la trama urbana consolidada de les ciutats o capitals de comarca. Així s'evita que aquests equipaments s'ubiquin lluny dels llocs on viu la gent i no afavorir, per exemple, desplaçaments massius. Si Figueres vol l’IKEA la llei ja li permet tenir-lo, només cal que trobi l’emplaçament idoni per a fer-ho. Així doncs, ¿què podria implicar una reforma de la normativa? D'entrada, una reforma de la normativa obre la possibilitat de fomentar requalificacions de terrenys amb l’objectiu d’instal·lar grans centres comercials a molts pobles de l'Alt Empordà doncs, no ens enganyem, tot i que es faci a mida per a IKEA representa una escletxa que podria resultar atractiva a moltes altres marques. Crec que això no és bo, i a més, és perillós. La reforma de la normativa seria el tret de sortida a la liberalització del sòl, i acabaria comportant pressió i especulació urbanística a molts municipis empordanesos. Aquesta és la comarca que volem? Jo crec que no. Hem de mirar enrere i veure que precisament una de les principals causes que ens ha dut a aquesta crisi ha sigut el creixement desmesurat i el no tocar de peus a terra. El redactat vigent de la llei permet treballar per aconseguir que Figueres es converteixi en un pol d’atracció comercial i exerceixi realment la capitalitat comarcal. Si de debò ens creiem que d'aquesta crisi no en sortirem amb les solucions que s'aplicaven fa anys, retornar a la cultura del totxo i l’especulació no és una bona manera de començar la recuperació econòmica.